DIA 53
JETHRO TULL
The Whistler

Quan els especialistes intenten definir quina és la música que fa –encara– Jethro Tull o acumulen molts gèneres: rock, cançó, folk, metal... o simplement diuen que és una opció pròpia, inclassificable. Al seu líder, l’escocès Ian Anderson, li agrada definir-se com a joglar contemporani. La seva flauta és, sens dubte, una senya inconfusible d’identitat. Jethro Tull ens serveix per passejar una mica per aquest territori fronterer a la música folk. No ho és però tampoc deixa de ser-ho. I és un referent pels que vàrem créixer musicalment als setanta del segle passat. Els crítics parlen d’una etapa folk amb una trilogia de discos: Songs from the wood, Heavy horses i Stormwatch. De les cançons del bosc hem triat, com no?, “The whistler”, el flautista on Ian Anderson toca també el tin whistle.

https://www.youtube.com/watch?v=2mBaE-K4RxI

Uns anys després a Londres, Peter Gabriel de Gènesis va fixar la seva mirada en les músiques del tercer món (diem-ho així clarament), sobretot africanes i caribenyes per fundar el moviment WOMAD, World of Músic, Arts & Dance. Havia nascut la world music. L’americà Paul Simon s’hi va afegir ràpidament. La situació d’apartheid a Sudàfrica va centrar molt la seva mirada. No oblidaré mai el fantàstic concert amb músics africans que va fer al Velòdrom d’Horta per l’Olimpíada Cultural. La barreja de música tradicional tribal i estructures pop és molt potent. Aquí el teniu al concert Graceland l’any 1987 a Sudàfrica amb “Diamonds on the soles of her shoes”, els diamants a la sola de la sabata.

https://www.youtube.com/watch?v=Fmf9ZJ_Yn0A

Per contra, altres artistes (pop?) s’han centrat en la seva pròpia tradició. Una d’elles, altres vegades també citada, és la dublinesa Sinead O’ Connor que ha reinterpretat directament la tradició. Aquí fa la seva delicada versió de la cançó canadenca “Peggy Gordon” a l’estil tradicional irlandès Sean-nós, és a dir la banda acompanya i afavoreix el lluïment de la cantant.

https://www.youtube.com/watch?v=Gi6BuMhqTHE

Probablement el músic català fronterer al folk més destacat és Pau Riba. No només perquè va ser membre del Grup de folk, sinó perquè –com en el cas de Jethro Tull– l’estil personal és inconfusible però a la vegada remet sovint a una sonoritat ancestral. Veieu aquesta versió de 1968 de “Noia de porcellana”, amb fotografies dels anys setanta, algunes triades o cedides per ell mateix.

https://www.youtube.com/watch?v=OduZnhk1rVg

I acabarem de nou amb Jethro Tull per partida doble. Primer, la seva versió d’un madrigal dedicat al rei Enric: “King Henry’s Madrigal”.

https://www.youtube.com/watch?v=QNZOyc0FccU

I segon, la seva particular i emblemàtica interpretació de la “Bourrée en Mi menor de Johann Sebastian Bach”.

https://www.youtube.com/watch?v=N2RNe2jwHE0