ELS 5 TEMES DEL JORDI BARBET “KAMI”
Bé, m’apunto a aquest possible impossible de fer la selecció d’únicament cinc temes. Com altres han dit, tot té una mica d’aleatori: ahir no hauria escollit el mateix, i suposo que tampoc demà. Però el que he decidit avui és pensar en músiques que m’han fet reflexionar i que m’han ensenyat o ajudat a entendre coses que, per a mi, són de gran importància quan toco, i evidentment que provo de transmetre quan ensenyo a tocar, alguns dies amb més encert que d’altres. Ja us avanço que els mons musicals on em moc professionalment no són els mateixos en què em moc quan arribo a casa, però tots són llocs d’on he absorbit coses i que, d’una manera o altra, impregnen el que faig. I, avançant-me a la vostra pregunta, sí, jo a casa em poso aquestes coses.

SLIM GAILLARD: “Chicken Rhythm”, del disc BD Music: Presents: Jazz en cuisine (2015, BDMusic)
https://www.youtube.com/watch?v=cHTLTfI_JCU

La música és, primer de tot, per passar-ho bé.
Si no ens ho passem bé, potser no sigui música, ni tan sols quan algú ho aplaudeix. Un dels que més m’ha ajudat a arribar a aquesta conclusió ha estat Slim Gaillard, un gran músic que vaig descobrir de molt jove i força casualment. El fantàstic Slim inventava idiomes, convertia la música en un diàleg amb el públic i portava el sentit lúdic fins a l’extrem. El joc com a bandera; una lliçó que intento recordar-me sempre.

SOCIETÉ ABSOLUMENT GUININ: “Dahome”, del disc Voodoo Drums (2010, Soul Jazz)
https://www.youtube.com/watch?v=39EPX1WAG6Q 

La música ha de transportar.
Ens pot transportar a altres llocs, però sempre a altres estats. Com a percussionista, sempre m’ha sobtat com un ritme se’t pot ficar dins la panxa en qüestió de segons i canviar la teva percepció del moment, el caràcter de tot. El que us deixo és música cerimonial vudú, una cultura espiritual tan interessant com estigmatitzada i, sens dubte, una de les músiques religioses més embriagadores que he sentit. Ah, i el vídeo enllaçat inclou transcripció, però us recomano prescindir-ne totalment; no crec que sigui una música pensada per mirar-la.

HANS ZIMMER: “Stay”, Interstellar Soundtrack - 05. Stay (2014)
https://www.youtube.com/watch?v=ca_Cv7seV4Y 

La música explica coses.
Sempre m’ha corprès la capacitat de la música –i del so en general- per ajudar a explicar històries, i en aquest sentit la música per a cinema sempre m’ha ocupat moltes hores d’escolta. El seu caràcter narratiu m’ha fet aprendre molt, i ara, quan em poso a crear coses, m’adono sovint de fins a quin punt estic pensant en un llenguatge cinematogràfic. Aquí m’entren molts dubtes, però finalment em decanto per la banda sonora d’Interstellar, un plantejament molt personal de Zimmer i, a més, molt apta per a una escolta fora del context. Tot un desplegament de capes i textures de caràcter demolidor per al qual recomano moltíssim l’ús de cascos.

SEPULTURA: “Breed Apart”, del disc Roots (1996)
https://www.youtube.com/watch?v=CyLHDzK4Pgs 

La música és energia.
Aquests estils no tothom els tolera bé, però la llista seria mentida si no hi hagués alguna cosa així, perquè es tracta d’un dels tipus de música que més m’han acompanyat al llarg de la vida. Us puc assegurar que és un excel·lent complement del cafè per a qui es lleva –per dir-ne d’alguna manera- com jo. Us he escollit concretament Sepultura perquè va ser d’un grup molt defensor de les cultures indígenes de la seva terra, per les quals s’han deixat impregnar musicalment –metal d’arrel, vaja– però també perquè aquesta mescla és clau per comprendre un altre tipus de música que em té capturat des de fa anys: la percussió de carrer i per acompanyar foc, on tot és energia. Sepultura, de fet, ha estat adaptat al correfoc per moltes colles.

THE SHAGGS: “Philosophy of the World”, del disc Philosophy of the World (2016, Light in the Attic)
https://www.youtube.com/watch?v=0WJ9w6SAcGQ&list=PLAD8D76FD5A084F6E

La música no l’entendrem mai.
Qui ja conegui aquest grup potser creurà que estic de broma, però no. The Shaggs no deixa de ser el resultat inesperat d’un dels molts intents d’esclavatge musical dins d’una cultura patriarcal i capitalista, i en certa manera un llast per a una llista ja poc paritària on la presència femenina s’ha limitat a les integrants anònimes de la Societé Absolument Guinin. Però el fet és que The Shaggs m’han conduit a qüestionar-me profundament la naturalesa de la música, de la nostra relació amb ella i de la nostra capacitat de descodificar més enllà del que estem percebent de manera directa. Sovint se’n parla com el pitjor grup de pop de la història, però jo prefereixo pensar-hi com “música ikea”.