ELS CINC TEMES DEL NIL RIDER
Se m'ha demanat que m'encomani a Santa Rita i faci un impossible: triar cinc enregistraments –mai m'ha agradat tema, peça és repel·lent i cançó ho trobo banal– imprescindibles, essencials per mi; en definitiva: que vagi a l'arrel de tot plegat. No és això el que diem que fem? Val a dir que no ha resultat una tasca fàcil i m'explicaré, intentant ser breu –i em torno a encomanar a Santa Rita. Què cal triar? Els veterans, que ens han donat tant, i que molts anys segueixin fent-ho; o les noves generacions que pugen amb força? Cal apostar per allò fora de si, vingui d'on vingui i sigui qui sigui; o bé cal triar els de casa? Si, com diria el Sisa, és que hi ha cases d'algú. Després de rumiar-ho molt, i de tenir la facilitat de no haver de posar res meu, us deixo amb aquest top faif del que em penso imprescindible.
Ocu! Potser no són els millors, ni els que en un altre moment posaria; però són els que ara com ara vull proposar. Finalment, apuntar que seran durs de pelar i que caldrà agafar-s'ho calma durant tot el dia: són materials que donen molt per rumiar, com a mínim a mi. Tot esperant que les gaudiu i que aquesta plaga que ens assota passi; però de moment: viatgem amb la música. Jo marxo, si voleu venir pugeu al tren i voltem una mica.
ELS GARROFERS: “Els Geperuts”, dins d'El ball de bastons (DGCPAC. Fonoteca. Sèrie 2: Temes monogràfics. 2001)
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/53288/CP_FMTC_S2_V2_25.mp3?sequence=1&isAllowed=y
És la primera, i amb diferència. Els Geperuts formen part del paisatge sonor de la festa a Badalona i formen part de la meva identitat. És la meva figura preferida del Típich ball de Bastons de Canyet i diria que són incomptables, ja, les vegades que l'he fet sonar. És important per mi per moltes raons, la primera és evident: la vida. La segona és la seva història; quan el 1927 Joan Amades i Joan Tomàs recullen el Ball de Bastons de Sant Iscle, el més famós de tot el llevant, a Joan Roig a. Nan la «Cinquena part (dels Geperuts)» no correspon a aquesta melodia i és arran de la transmissió d'aquest ball a Badalona i a Canet –on la peça es coneix com El Boterut– que varia i s'identifica aquesta contradansa anglesa del XVII amb aquest nom.
La tria d'aquesta versió i no una altra, com la dels Francolins, és essencial; implica anar als orígens: al bombo, al so dels vells flabiolaires. També m'ajuda a recordar quina és la funció dels sonadors d'aquests instruments que ens agraden: de complement indispensable al ball–malgrat que em guanyi enemics. El so dels bastons i dels picarols té aquest sentit: no hi ha festa sense festers.
CAMILO RONZANO, RAMON RONZANO I BRAULIO ROYO: “Habanera del Tio Tieso”, gravació de l'homenatge a Camilo Ronzano a Zorita el 1991
https://youtu.be/yTvgItTMN30?t=96
«Els vells –posin l'instrument que vulguin–» han estat el nostre referent, potser desconegut, però present. Aquella gent que alguns hem conegut tocant amb les pantumfles als peus i asseguts en una cadira; però que en el seu moment eren uns fieres de l'espectacle, que cantaven, ballaven, recitaven, tocaven i explicaven acudits: inclús paraven de tocar al cap de les deu o dotze hores perquè els balladors s'havien cansat. Aquest és el cas de Camilo Ronzano, de Las Parras de Castellote, que amb uns sans, forts i joves 79 anys es va plantar a l'homenatge que li van fer fa 19 anys, es va penjar la mangala del colze i va tocar la seva rumba i l'Habanera del Tieso com si res; potser retornant a la seva joventut.
L'Habanera del tio Tieso d'Alcanyís és reconèixer diverses coses. La primera l'havanera, el compàs 7/8 i els ballables d'antes. Allò que feien aquells «vells». Em plantejo si dins del nostre imaginari col·lectiu tenim clar que l'havanera està menystinguda i oblidada, encara que no ho sembli o que ens facin creure que no. Quantes havaneres coneixem? I quantes d'aquestes no es canten a Calella de Palafrugell? Doncs potser sí que cal una defensa del gènere musical, i del ball, més que del fet de les cantades que posen Catalunya a 33 revolucions per minut.
UC: “Sa Calera”, del disc En aquesta illa tan pobra (1976, Edigsa)
https://www.youtube.com/watch?v=KH61acBR7jg
L'avanç en el temps i, sobretot en els referents ve amb una peça pitiüsa que tradicionalment s'interpreta amb la flaüta –una flauta de tres forats– i tambor a les festes eivissenques; les de debò, en les que es balla el Ball Pagès. No parlava pas de gent vestida de blanc a la platja amb torxes; ni de discoteques plenes de pols blanca on sona música electrònica. Els xeremiers mallorquins han tendit a popularitzar-la tot fent-la sonar arreu del món, Gràcia inclosa. Sa calera ha estat proposada per substituir «Sa roqueta» com a himne d'Eivissa.
La versió d'Uc, més adaptada a les modernors pretén ser un homenatge a aquella gent que quan ningú creia en ells, es van aferrar a un clavo ardiendo, que es diu, i van creure en allò que feien. Reivindicar el seu patrimoni musical i folklòric, a través de l'adaptació a una, potser falsa, contemporaneïtat musical. Els sons de les flaütes mal temperades ens traslladen al fet més primitiu i romàntic de la societat. La versió d'Uc normalitza la flaüta, i l'acompanya no sols del tambor sinó de les castanyetes i de s'espasí –percussió tradicional eivissenca– a banda de fer-li un acompanyament melòdic amb la guitarra, té una mica de tot.
PEP GIMENO «BOTIFARRA» i PAU CHAFER: “San Rorro”, A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara (2015, Diputació de València)
https://www.youtube.com/watch?v=b7Dn3CWFbLE
Si hi ha alguna cosa que sorprèn dels predecessors en aquest Tradicionàrius confinat és l'absència de Sant Rorro, o San Roro, aquell sant miraculós que «en les taverneres quedava fiat». Si alguna cosa té el nostre folklore, i el Bar del CAT n'és conscient, són les cançons de taverna i d'entre aquestes les que els valencians cantaven a Sant Rorro. Inclús, es diu que hi havia una professó amb la imatge del sant patró dels borratxos, puteros i malfaeners. Les cançons de taverna han, pràcticament, desaparegut; també hi han fet les tavernes on es permet cantar, així que només ens queda recordar-ho tot fent reconstrucció històrica.
De versions dels Goigs de Sant Rorro n'hi ha una caterva, tant en la veu popular com en enregistraments. Al Tall o Primera Nota van ser uns dels que la van enregistrar abans dels discs de pedra, però la versió que proposo no és aquesta, sinó la del Botifarra. El xativí ha sabut sempre transmetre la idea que allò que ell va aprendre dels güelos no és seu, sinó del poble; i, amb més o menys encerts ho ha sabut portar sobre els escenaris, fent palesa aquesta microhistòria, essent capaços d'imaginar-nos el tio Leandro dient-li al Botifarra «que cuando el señor hiso la lus, el ya debía dos resibos». És potser dels que més em transmet aquest respecte pel patrimoni sonor; essent conscient que formem part d'una mateixa cultura i d'un mateix país.
MAYALDE: “Las panaderes”, dins de La herencia (1986, Mayalde)
https://www.youtube.com/watch?v=nlVVhNpN4wk
El darrer enregistrament, si em permeteu, no és el de l'LP on es va recollir, sinó un vídeo en directe on l'Eusebio Martín fa una, gairebé tant com el meu Folk&Co, breu introducció a Las Panaderas. Aquestes cançons tradicionals de feinejar, com els cants de batre i els de segar ens porten als orígens, al pregon de l'ésser. Les melodies austeres, cícliques, amb tot el que tenen de preciós i alhora inexorable, ens transporten a un estat de pau, que té tant d'innocent com de màgic. Mayalde, amb la seva obra, ensenya clarament, com es pot defensar el patrimoni immaterial d'un territori, demostra com es manté viva la cultura i com la societat actual pot ser moderna sense perdre la seva identitat; malgrat que a cap òrgan administratiu li interessi el més mínim. La resta d'arguments els dóna l'Eusebio al vídeo; així que, com va dir Miquel Gil al Folk per la llibertat, «doncs això, ja està tot dit: ala.
