Els registres del soterrani
Sota aquest títol us proposarem cada dia un/a autor/a, intèrpret, grup i cançó de referència en la música folk i tradicional de tot el món. Algunes molt conegudes i altres no tant. No hi ha cap novetat, tot està a la xarxa. És només una guia entre moltíssimes posssibilitats.

Dia 1 al 20 // Dia 21 al 40 // Dia 41 endavant


DIA 1
WOODY GUTHRIE
This land is your land

Woody Guthrie es considera el pare de la música folk americana. Fou un personatge complex que va mantenir una lluita permanent per la igualtat, contra el racisme i a favor dels drets dels treballadors. És molt conegut el lema de la seva guitarra “This is a machine to kill fascism”. Però la seva vida personal va ser complicada: inestabilitat familiar, alcoholisme, malaltia d’hungtinton i altres problemes de salut mental. L’any 1940 va compondre sobre una melodia ja coneguda aquesta cançó, si bé l’any 1944 va fer una nova versió que és la que actualment coneixemem. El dolç crit a favor de la igualtat i el bé comú és molt necessari en els actuals USA de l’era Trump.

https://www.youtube.com/watch?v=XaI5IRuS2aE

La llegenda diu que un dia, al voltant de 1960, Pete Seeger va portar un joveníssim Bob Dylan a visitar Woody en aquells moments ingressat en l’hospital Greystone de Queens i que aquest li va cantar a peu de llit “Blowing in the wind”. Les tres generacions del folk americà del segle XX connectades. Justament el maig de l’any 2009 Pete Seeger, el seu fill i Bruce Springsteen la van cantar a la celebració de la presidència de Barak Obama al Memorial Lincoln de Washington anomenada “We are one”.

https://www.youtube.com/watch?v=HE4H0k8TDgw

Bruce Springsteen l’any 2006 va dedicar un disc i una gira de concerts a l’aleshores gairebé nonagenari Pete Seeger, The Seeger sessions. A l’octubre d’aquell any va actuar al Palau Sant Jordi. Una cançó tradicional dels treballadors negres.

https://www.youtube.com/watch?v=BYF8IntUFZI

I Bob Dylan?   Bob Dylan va composar l’explícita "Song to Woody" recollida al seu primer àlbum –que per cert no tenia títol- l’any 1962, on invoca tots els seus referents coneguts a través de Woody: Cisco Houston, LeadBelly...

https://www.youtube.com/watch?v=lOWfCVQBixs

A la Catalunya d’aquell moment es van gravar dues versions. Una bastant evident d’en Xesco Boix, amic de Pete Seeger. Potser és menys conegut que La Trinca va fer l’adaptació de la lletra al català i la va gravar l’any 1969 al seu primer disc. Aquí les teniu les dues.

XESCO BOIX
LA TRINCA

______________________

DIA 2
FAIRPORT CONVENTION
The lark in the morning

Quan als anys seixanta del segle passat el rock and roll original es començava a barrejar amb altres gèneres musicals i a tenir molts cognoms: progressiu, simfònic, pop... uns quants grups – pocs, i sobre tot a Gran Bretanya- van decidir fusionar-lo amb el folk. És el que es va anomenar folk-rock o folk elèctric. En realitat, en molt casos, es tractava de fer servir una base de bateria i baix elèctric i encaixar melodies i cançons tradicionals. Fairport Covention van ser els pioners l’any 1967. Steelayed Span els van seguir poc després. Hi ha una connexió també amb Jhetro Tull i alguns músics bretons joves d’aleshores com el guitarrista Dan ar Braz. Aquí teniu un meddley de reels titulat “The lark in the morning”. Lark vol dir alosa però informalment vol dir també broma. Doncs això, una broma matinera.

https://www.youtube.com/watch?v=Z3pP4O3nkAc&list=OLAK5uy_mBym1ep-QysZNmHOxPo3-MaPIVFFeNj8E&index=6

I per cert, continuen en actiu amb un dels seus fundadors, Richard Thompson, i altres músics de llarg recorregut. Dave Swarbrick, considerat un dels millors fiddelistes del món, va morir l’any 2016 i Sandy Denny, la veu, prematurament l’any 1978.

Per aquí està clar que, si més no, una part del Grup de Folk seguia aquests moviments. Pensem en Els tres tambors dels germans Batiste, en Jaraba i en Farran.

Ara bé, no va ser fins els vuitanta que, a Reus, va sorgir una banda netament folk-rock. Es deia Tradivàrius i van actuar al segon o tercer Tradicionàrius. Va ser fundat per Xavier Macaya i en Pep Solórzano i van passar alguns músics folk de llarg recorregut. Aquí teniu una gravació del programa Sputnik l’any 1993. Aquells temps en que la televisió pública no només emetia música folk sinó que, fins i tot, enregistrava concerts.

https://www.youtube.com/watch?v=OobbyK3579A

_____________

DIA 3
ALAN STIVELL
Tri Martolod

Ahir, de passada, parlàvem de Dan ar Braz com a guitarrista de Fairport Convention. Ara bé, si parlem del folk bretó del segle XX automàticament pensem en Alan Stivell. Ja el coneixíem però els que el vàrem veure al Festival Internacional de Música Popular i Tradicional de Vilanova i la Geltrú l’any 1984 mai oblidarem la seva energia i capacitat de comunicació dalt l’escenari. Aquesta cançó tradicional de versos encadenats, “Tri Martolod yaouank” (Els tres joves mariners) ha esdevingut gairebé un himne a la Bretanya. Aquí tenim una versió d’un concert multitudinari amb Dan ar Braz a la guitarra i mols altres músics celtes.

https://www.youtube.com/watch?v=Ra3Igp-Zr6Y

Tot i que és un multinstrumentista identifiquem sobretot Stivell amb l’arpa cèltica. De fet va titular el seu disc de 1971 “El renaixement de l’arpa cèltica”. Un exemple: la “Suite Des Montagnes”. Alan Stivell continua en actiu als seus pletòrics 76 anys.

https://www.youtube.com/watch?v=04nhg3chqvU&list=RD04nhg3chqvU&start_radio=1&t=12

A banda d’Stivell, Dan ar Braz i de Gwendal (ja en parlarem un altre dia), Bretanya continua generant músics de gran talent. Una d’elles és Nolwenn Leroy, un veritable fenòmen a França. Aquesta multinstrumentista i cantant és una celebritat mainstream que canta tota mena de gèneres, això sí la seva banda sempre compta amb instruments tradicionals.

Aquí la teniu amb Alan Stivell amb un altra versió de “Tri Martolod” en un concert a Brest fa uns deu anys.

https://www.youtube.com/watch?v=tvjTQgX3AHs

I aquí al violí amb la seva banda interpretant una giga, Jig Bob i demostrant tota la seva capacitat de comunicació.

https://www.youtube.com/watch?v=bXInUWenvBE

____________


DIA 4
LA BAMBOCHE
La bourrée du diable

La Bamboche (alguna cosa així com disbauxa en llenguatge popular) a finals dels anys setanta del segle passat va ser un referent per a les aleshores joves (i pocs) músics i seguidors del folk. L’havien fundat a Lió l’any 1972 quatre multinstrumentistes: Jean Blanchard, Jacky Bardot, Bernard Blanc i Jacques Boisset. El seu repertori era fonamentalment de les regions del centre de França, territori de la bourrée. L’any 1977, però, va fer un canvi de personal i va incorporar l’electricitat. I van començar a gravar amb el Ballon Noir d’un tal Hugues de Courson, un dels músics de Malicorne. Però aquesta és una altra història i un altre dia. És també l’època de la gran Evelyne Girardon, veu i viola elèctrica. Del disc Née de la lune, aquí teniu “La bourrée du diable”.

https://www.youtube.com/watch?v=l5HkV4CeEn0&list=PLjM6eEYKpVS1deOa7IoQX6JqE6PynINgH&index=6

Tot i que gairebé totes les seves cançons eren tradicionals, de tant en tant interpretàven noves composicions. És el cas de “Quitte Paris”, una declaració de principis a favor del retorn a la natura i la vida senzilla a ritme de vals mussette.

https://www.youtube.com/watch?v=tiZa0wpg2jU

I una corprenedora història que acaba en tragèdia i inclou una crítica directa al capitalisme: “La fille d’usine”.

https://www.youtube.com/watch?v=9l46cC22LiQ

____________
DIA 5
LA CIAPA RUSA
Mazurka

Les primeres notícies de renovació de la música tradicional venien d’Itàlia. La Nova Compagnia di Canto Popolare, amb epicentre a Nàpols, recuperàven i reinterpretaven la música dels pagesos de la Campania des de 1966. I del sud al nord, el grup La Ciapa Rusa (capa vermella, que era el nom amb què es coneixia una família de cantants tradicionals d’Alessandria) va ser una referència dels grups i músics folk catalans de primers dels vuitanta. De fet, unes quantes peces seves s’han integrat de forma natural en moltes sessions actuals de ball folk. És el cas d’aquesta Mazurka, que sona com si fóssim a Arsèguel el darrer cap de setmana de juliol.

https://www.youtube.com/watch?v=KGSBIcJMQPE

Més endavant vàrem conèixer personalment alguns d’ells, especialment en Maurizio Martinotti i vàrem saber que eren d’un territori que ells anomenen Quatro province, en la intersecció de quatre regions italianes: el Piemont, l’Emilia Romagna, la Ligúria i la Lombardia. La major part del seu repertori era d’allà. I de la trobada l’any 1996 de músics de la Ciapa Rusa, Tre Martelli i altres va nèixer Ariondassa que identifiquem amb l’amic Vincenzo Chacho Marchelli. I del Piemont ens van dur una cançó popular que ara mateix sona així a una taverna de Varzi.

https://www.youtube.com/watch?v=KitqTVNDZw4

De la trobada d’Ariondassa i El Pont d’Arcalís va sorgir un disc: Del Piemont als Pirineus. Va ser presentat a la Fira Mediterrània de Manresa l’any 2008, enregistrat i emés per TV3 al Rodasons, el programa de l’amic Ferran Riera que tant trobem a faltar. Aquí teniu la versió bilingüe dels dos grups amb la participació de Les Violines.

https://www.youtube.com/watch?v=tEh27C8RhE0

I els del principi al final, una actuació de carrer de la Nova Compagnia di Canto Popolare l’any 1984.

https://www.youtube.com/watch?v=T-zBj8q8iEA


____________
DIA 6
GORAN BREGOVIC
Bella ciao

Aquesta cançó tradicional adoptada com a himne de la resistència italiana contra el feixisme té milers de versions i s’ha fet gairebé imprescindible en el repertori de molts grups d’estils i gèneres molt diversos, si més no arreu d’Europa. Un d’ells, Goran Bregovic, de pare croat i mare sèrbia que, de composar les bandes sonores de les pel·lícules d’Emil Kusturica, ha esdevingut un músic global. En els darrers anys ha estat un dels principals difusors de la música dels Balcans i, de passada, de la incorporació del metall a la música tradicional. Aquí el teniu en una actuació al festival de jazz (!) de Viena l’any 2013 encadenada amb dues melodies més: “Kalasnikov” i “The belly buton of the world”.

https://www.youtube.com/watch?v=PEp711KyvgI

A banda de la música tradicional del país, a Barcelona hi ha formacions musicals de gairebé qualsevol cultura del món. Parlant dels Balcans aquí en teniu una d’elles, la Barcelona Gipsy Balkan Orquestra. Interpreten Obican balkanski dan, Un dia qualsevol als balcans. Ho fan acompanyats d’un fenomenal flautista serbi, Bora Dugic al Teatre Grec l’any 2017.

https://www.youtube.com/watch?v=8T3NytqNSXw

I si hi ha un grup català que ha reinterpretat la música tradicional amb metalls en format fanfara és, sens dubte, Balkan Paradise Orquestra. Aquí teniu a les Balkan a la seva primera actuació al CAT del 30è aniversari TRADICIONÀRIUS. Toquen Babumara.

https://www.youtube.com/watch?v=BnhzZH-k8EM

I tornem al principi i a Itàlia. El grup Mòdena City Ramblers que fusiona música tradicional italiana i de composició pròpia amb la tradició celta interpreta “Bella Ciao” a la festa dels treballadors de l’1 de maig de 2011 a la Piazza San Giovanni de Roma.

https://www.youtube.com/watch?v=zRxaxWX30IA

____________
DIA 7
EL BANAT
Ma’agalim

Canvi aparentment radical que no ho és tant. La música tradicional de l’orient de la Mediterrània ens proporciona un altre espai sonor: ritmes i melodies diferents. Potser, del Principat estant, no en som tant conscients de la seva influència sobre certes estructures musicals tradicionals dels Països Catalans, sobretot en els territoris de frontera. A més, aquesta cançó tradicional forma part tant de la tradició àrab com la jueva (la música és el camí!). Aquí la interpreta el grup de dones El Banat.

https://www.youtube.com/watch?v=l5AxKYFa6TY

Un dels grups catalans que ha sovintejat aquesta tradició ha estat L’HAM DE FOC amb la Mara Aranda. En aliança amb el grup alemany Estrambie, van construir el projecte AL-ANDALUZ i interpreten en castellà “Morena”, una cançó que també reivindica com a pròpia la música tradicional àrab.

https://www.youtube.com/watch?v=x0xmJkByV7o

Justament un dels grans grups del folk català AL TALL en col·laboració amb la banda de Marràqueix MULUK El-HWA va enregistrar un disc, Xarq-Al Alandalus en que fusionen la música àrab i a seva pervivència en la música popular valenciana. Aquí interpreten, sobre textos del poeta andalusí Al Russafi, “Elegia valenciana”.

https://www.youtube.com/watch?v=498_AnZ8c4g

I de l’evolució d’aquestes melodies, ritmes i cadències podem gaudir de veritables joies de la música tradicional dels Països Catalans. En Pep Gimeno “Botifarra” acaba el seu  primer concert al CAT l’any 2010 amb la “Malaguenya de Barxeta”.

https://www.youtube.com/watch?v=0l6VE8wM3H8

___________
DIA 8
MADREDEUS
Alfama

De l’orient de la mediterrània a l’atlàntic. Diuen que el fado va nèixer a les tavernes del port de Lisboa a principis del segle XIX com una barreja de les velles cantigues d’amor galaico-portugueses i cadències vingudes de les colònies. Si parlem de fado al segle XX, Amália Rodigues és, sens dubte, el principal referent. I ara mateix, problament, ho és Dulce Pontes.  Ara bé, el grup Madredeus i la seva cantant d’alehores Teresa Salgueiro ens van seduir a finals dels anys noranta. Aquí teniu una cançó dedicada al barri antic, de Lisboa, “Alfama” on possiblement va néixer el fado.

https://www.youtube.com/watch?v=9f0mj6QbqsI

I la cançó més coneguda de l’Amália Rodríguez i habitual en el repertori de les fadistes. ‘Uma casa portuguesa’, en un enregistrament de la seva joventut amb plenes facultats vocals.

https://www.youtube.com/watch?v=RU-Z0SiQKgU

De tant en tant Sílvia Pérez-Cruz incorpora algún fado a les seves actuacions. Aquí teniu una extraordinària interpretació de “Estranha forma de vida”, una de les composicions d’Amália Rodrígues.

https://www.youtube.com/watch?v=mKFQ9mUVq6c

Ara bé, si hi ha una cantant catalana que ha dedicat una part important del seu repertori al fado és la, al llarg de molts anys cantaire de l’Orfeó Català, Núria Pifarré Névoa. I molt sovint l’acompanya a la guitarra l’Eduard Iniesta. Aquí teniu l’enregistrament d’una altra composició d’Amália Rodrígues, “Fado de cada um”.

https://www.youtube.com/watch?v=OqI5z4sfCLs

I de nou Madredeus, aquesta vegada amb el grup gallec Nuar Na Lubre en un clip enregistrat per la Televisió de Galícia.

https://www.youtube.com/watch?v=3RxFDive9Yg

__________
DIA 9
VIOLETA PARRA
Gracias a la vida

De l’Atlàntic a la costa del Pacífic, Xile. Violeta Parra formava part de probablement la família de músics i folkloristes més importants del seu país, els Parra. En els darrers anys de la seva convulsa vida va composar, en base a estructures musicals tradicionals, unes quantes de les seves millors cançons de dimensió global. Les va agrupar al disc titulat justament Últimes composicions. Una d’elles “Gracias a la vida” que, paradoxalment, és el seu testament. Un any després de composar- la es va engegar un tret a les temples dins la carpa que era el seu centre cultural. Les versions són incomptables. Per això aquí us posem la seva interpretació nua i amb el ritme just acompanyada d’un xarango. 

https://www.youtube.com/watch?v=w67-hlaUSIs

Violeta Parra era, també, una folklorista que va recopilar bona part de la tradició musical xilena. Aquí teniu una cueca de les que va recollir: “La cueca del Balance”.

https://www.youtube.com/watch?v=eaoQ-A-Pnbo

Violeta Parra va esdevenir un símbol i una guia per a la música tradicional. Entre els joves que la vaN seguir hi ha l’inoblidable Víctor Jara, els Quilapayú, els Inti-Illimani i molts més. Una cançó d’aquests darrers, la “Fiesta de San Benito”, amb tots els sons dels Andes.

https://www.youtube.com/watch?v=knTsw21jWIo

I, per acabar, tornem a “Gracias a la vida”. Nosaltres la vàrem conèixer a través de la veu de la Joan Baez que encara la canta a tots els seus concerts.  Aquí la versió que vàrem escoltar del seu àlbum del mateix títol de l’any 1974.

https://www.youtube.com/watch?v=XP4atRlSgOQ

Tot i que repetim artista, una versió molt especial i diferent, la Sílvia Pérez-Cruz amb l’Orquestra Metropolitana de Lisboa.

https://www.youtube.com/watch?v=j55lJ1H0TEc

___________
DIA 10
BOB DYLAN
The house of rising sun

Quan Gwen Foster va enregistrar aquesta cançó per primera vegada el 1934 va dir que l’havia aprés del seu avi i que aquest no sabia qui era l’autor. Segons Alan Lomax és una melodia tradicional anglesa amb una lletra de la cantant folk Georgia Turner. Bé, les dues versions no encaixen. De fet, Turner la va gravar uns anys després de Foster. Al seu primer disc Bob Dylan canta sis cançons tradicionals i només dues composicions pròpies. Una d’elles és “The house of rising sun” que, poc després, enregistrarien i l’associarien per sempre més al seu nom The Animals. Aquí la seva versió de 1962.

https://www.youtube.com/watch?v=RP_caKDfoyU

Però tots i totes les cantants, compositores i intèrprets nord-americans del folk (i del country, del blue grass i el primer rock) del segle XX tenen un referent indestriable: la família Carter (com els Parra a Xile, són una autèntica saga de folksingers). I són els primers que van enregistrar, l’any 1927, el primer disc de cançons tradicionals. Aquí el teniu sencer amb les quatre cançons que són, amb traducció lliure, “Amagat sota el coixí”, “La petita cabana al costat del mar”, “El pobre orfe” i “Les tormentes de l’oceà”. Per cert, la seva forma de tocar la guitarra i harmonitzar les veus formen part de l’espai sonor de la Catalunya dels seixanta i setanta.

https://www.youtube.com/watch?v=qUhw2DGSny4

I aquí teniu la tercera (i quarta) generació dels Carter interpretant una de les composicions d’un altre parent, Johnny Cash, "l’Anell de foc”.

https://www.youtube.com/watch?v=sMhsVwx5YGg

I, com és habitual, tornem a l’artista del dia. Perquè a més, Bob Dylan és, en darrer terme, el responsable del nom The Basement Tapes. Després del seu gravíssim accident de moto, es va tancar a la Big Pink House amb Robbie Robertson i altres membres de The Band, al soterrani de la qual van enregistrar sense cap finalitat moltíssimes sessions amb cançons molt diverses, seves, d’altres i tradicionals. Aquests són els originals registres del soterrani. Aquí teniu Bob Dylan al Folk Festival of Newport de l’any 1964 interpretant “Tambourine Man” que havia composat feia molt poc.

https://www.youtube.com/watch?v=OeP4FFr88SQ

___________
DIA 11
LA BOTTINE SOURIANTE
Dans nos vielles maisons

La botina somrient és, potser, el grup folk més representatiu del Québec. Des de 1976 fins ara han format part del grup una quarantena de músics. La música de l’emigració europea al nord d’Amèrica va ser, com vam veure ahir, fonamentalment anglòfona, excepte en el reducte incial de l’Acàdia (est del Québec) que van colonitzar els francesos. A banda de la llengua, és evident que la música tradicional que es va anar decantant és una barreja de cançons i melodies de França amb ritmes i instrumentacions celtes. La cançó i el clip que proposem no només es representatiu del seu so sinó que va ser el resultat d’un projecte escolar.

https://www.youtube.com/watch?v=fcbud6LZ1FA

Una de les característiques de les seves interpretacions és l’acompanyament de la percussió de botes talonejant sobre fusta. Aquí en teniu una que justament rememora l’orígen francés del Québec, “L’acadienne”. Diatònic, guitarra, fiddle i botes percutint.

https://www.youtube.com/watch?v=-ftCqWGMTGs

L’altre grup que és una referència del folk del Québec és Le charbonnieres de l’enfer. Una cançó de veus i percussió, “Diguedin”, d’indubtables aires bretons.

https://www.youtube.com/watch?v=TQs-HnISQYE

Des de fa uns anys La Bottine Souriante compta amb la ballarina de dansa percussiva, Sandy Silva. Malgrat el so deficient és interessant veure aquesta actuació en directe de la Bottine Souriante amb els bascos Oreka TX. Interpreten "Intsusadi".

https://www.youtube.com/watch?v=ISS6T9U-1q8

___________
DIA 12
THE CHIEFTAINS
Opening Medley 50 years tour

The Chieftains va ser fundat l’any 1962 per l’incombustible Paddy Moloney, Sean Potts i Michael Tubridy. D’ells, en Paddy continua en actiu als seus 81 anys i és, potser, el patriarca mundial de la música folk. La seva web oficial (per cert, de les més ben organitzades que he vist) compta amb més de 50 enregistraments. I, al llarg d’aquests gairebé seixanta anys les seves col·laboracions amb artistes ben diversos són molt nombroses (de Pavarotti a Ultravox) i també amb Carlos Núñez (al qual van presentar al festival de Lorient quan era un nen), l’estimat Kepa Junkera i Milladoiro. Hem triat aquest medley que van fer servir a la gira de celebració dels 50 anys perquè representa tots els registres del grup. Tanmateix, si voleu ser originals, és a dir tornar als orígens, podeu cercar els àlbums 1 i 2 que estan penjats sencers.

https://www.youtube.com/watch?v=u7pDiO52xSs

Ja hem dit que les col·laboracions de la banda en enregistraments i en directe cal llistar-les per ordre alfabètic. La que us proposem ara es va esdevenir l’any 2014 al festival d’Ortigueira i participen el gran (Sir) Phil Cunninghan, Milladoiro i l’Escola de Gaites. Que no pari la música.

https://www.youtube.com/watch?v=TGgul-4HJYg

Una altra de les col·laboracions no massa evidents va ser amb Sting, anglès de naixement però esperonat, des de ben petit, a l’aprenentatge musical per la seva àvia materna irlandesa. Aquí el teniu cantant en gaèlic ‘Mo Guile Mear’ (El nostre heroi), un dels himnes identitaris dels irlandesos.

https://www.youtube.com/watch?v=K4gjc8p7qzo

I avui acabarem amb el propi Sting que, a banda de ser el baix i cantant de Police és un multi instrumentista i expert en música antiga i tradicional. Una petita delicatesse: l’any 2009 va fer un concert de música antiga i tradicional a la catedral de Durham a Escòcia. Li va dir A winter’s nigth. 20 cançons i una hora trenta de música.

https://www.youtube.com/watch?v=Dl1FnmSGj1Q

______
DIA 13
PENTANGLE
Cruel sister

Òbviament Pentangle era un quintet. Fundat el 1966 per Jaqui McShee, John Renbourn, Bert Jansch, Danny Thompson i Terry Cox. Però és també la figura de l’escut de Sir Gawain, un dels cavallers mítics de la Taula rodona del rei Artur, que és el protagonista d’una saga medieval anglesa. Dit el cavaller verd també se l’identifica amb la figura popular de Jack in the green, la celebració del renaixement i la fertilitat –segons l’antropòleg James Frazer– que es torna a celebrar a Anglaterra. Aquest romanç i la figura van fascinar Renbourn. De fet, moltes de les seves cançons i balades equivalen als nostres romanços, històries de sang, fetge i sexe. La que teniu aquí, "La germana cruel", la història d’un fratricidi, n’és un.

https://www.youtube.com/watch?v=5jObvxemNTI

Aquesta cançó és el títol del seu tercer disc, i tot ell és molt recomanable. John Renbourn va deixar Pentangle l’any 1973, després d’un altre fantàstic disc Reflexion, i va continuar en solitari o amb el seu propi grup. A mitjans dels noranta el vàrem veure en directe en un memorable concert al teatre vell de CAT. Va morir d’un infart l’any 2015. Posem la versió personal de la conegudíssima “Scarborough Fair” en un registre de jazz-folk al seu disc The Lady and the Unicorn.

https://www.youtube.com/watch?v=S46nREvG-1g

Cinquanta anys després, Pentangle continua en actiu amb la seva vocalista McShee i músics renovats. Aquí la teniu fa pocs anys cantant amb un altre dels fundadors de Pentangle, Bert Jansch, un altre romanç d’un assassinat, "Bruton Town".

https://www.youtube.com/watch?v=tHf7JxutsP8

______
DIA 14
GWENDAL
Irish jig

Gwendal va ser el darrer gran grup del segle passat que va contribuir decisivament al renaixement de la música tradicional bretona i celta en general. Van editar, l’any 1974, el seu primer disc conegut per Gwendal 1. Els músics fundadors provenien d’estils musicals diferents amb una forta tendència a la improvisació jazzística. Dels fundadors inicials el flautista i bombarda Youenn Le Berre continua en actiu. Gwendal va tenir un impacte molt important a Galícia, Astúries i el País Basc. De fet han enregistrat els seus dos discos en directe, un a Madrid i l’altre a Getxo. Us posem directament dos enllaços. El primer, “Irish jig” és el track 1 del disc 1:

https://www.youtube.com/watch?v=ev9elRrE8sA

La segona és, potser, una de les seves cançons més característiques, “Benoit”:

https://www.youtube.com/watch?v=gupdjeRKflA

En el tour de celebració dels seus quaranta anys van passar per Ortigueira i van començar el concert de forma habitual amb la “Suite d’Arrée”, nom del petit massís central de la Bretanya ple de dòlmens i menhirs. Amb la mateixa arrel que Arsèguel, és a dir, muntanya de roques. Amb el crescendo pertinent i les improvisacions.

https://www.youtube.com/watch?v=KcpQbtV3e4s

I, per acabar, al concert de celebració dels seu vint-i-cinquè aniversari a Getxo. Youenn Le Berre i Robert le Gall interpreten –i també la canten– la cançó satírica basca “Tirauki” ni més ni menys que amb Oskorri del qual formava part, en aquells moments, un jove Kepa Junquera.

https://www.youtube.com/watch?v=19GnnpBTIaI

______
DIA 15
MALICORNE
Almanach

Almanach no és una cançó, és el nom del tercer àlbum del grup Malicorne. Fundat l’any 1973 per la parella Gabriel Yacoub i Marie Sauvet i integrat, en la seva primera formació, per Hugues de Courson i Laurent Vercambre. És sens dubte una de les bandes folk més influents de la segona meitat del segle XX. Recerca, composició, reinterpretació, elèctrics, acústics i vocals, Malicorne va practicar tots els registres. La banda va tenir diverses formacions: la inicial, fins al 1979, una segona amb músics variables i gairebé sempre sense Marie fins el 1989. L’any 2010 es va reunir excepcionalment la formació original i altres músics per a un concert a La Rochelle. Des d’aquell moment, fins la dissolució final el 2017 adopten el nom de Gabriel et Marie de Malicorne. Almanach, enregistrat l’any 1976, va ser –per primera vegada en el cas d’un grup folk– disc d’or, disc de l’any a França i va vendre 100.000 exemplars en un any. Aquí el teniu sencer. Es fa difícil oblidar temes com “Salut a la compagnie” i la “Branle de l’Haie” i “Noël est arrivé”.

https://www.youtube.com/watch?v=bdJCgMDklTk

I cinc anys després en Jordi Fàbregas crea –després de l’Harmònica Brava– una nova banda, La Murga, i enregistren un disc anomenat Almanac. És cert que la matèria musical tradicional, molt lligada al calendari anual de treball i festes, porta de forma natural a l’almanac. Però aquesta no serà l'única coincidència amb la trajectòria musical d’en Fàbregas. Malicorne és un poblet de la Borgonya al qual van anar a parar en confondre’s de carretera la parella Yacoub. I una actuació circumstancial a Arcalís va donar nom vint anys després a El Pont d’Arcalís. Calendari i topònims. La Murga fou un supergrup que va reunir a Josep Pons, Eduard Altaba, Saki Guillem, Enric Esteve, Josep Cabré, Eliseu Parra i, òbviament, Jordi Fàbregas. Aquí teniu la “Santantonada de Forcall”.

https://www.youtube.com/watch?v=zTsbmuBEdXQ

La Murga i El Pont d’Arcalís, però al mig hi ha un dels grups més emblemàtics del folk català Primera Nota. Aquí teniu “Sant Rorro”, patró dels borratxos i també del CAT, quan TV3 fins i tot produïa clips musicals...

https://www.youtube.com/watch?v=NYrFyQxzypA

I, per acabar, de nou Malicorne. Un curiós enregistrament amb comentaris del quartet original per a TVFrance a Notre-Dame de París: “Le mariage anglais”, evidentment pels francesos un mal casament.

https://www.youtube.com/watch?v=GzsWl55tlRo


______
DIA 16
I MUVRINI
Terra Corsa

Dues característiques defineixen a I Muvrini: la reivindicació de Còrsega a través de la música popular i les polifonies tradicionals. I Muvrini, literalment els muflons, va ser fundat l’any 1979 pels germans Bernardini probablement per continuar el treball i homenatjar al seu pare Ghjuliu, poeta i cantant que va morir l’any 1977. Per això el seu primer disc es va dir Ti ringranzianu. La primera peça que us proposem compleix les dues condicions, “Terra Corsa”.

https://www.youtube.com/watch?v=k2vZz8AdS3Q

Però també –sobretot els darrers anys– els agrada fer fusions d’instruments, sonoritats i llengües. Fins i tot canten en francès, la llengua dels que a Còrsega són coneguts despectivament com a pinzuti. Aquí en teniu una mostra, la cançó “Ún ti ne scordà”, No t’oblidis (més o menys, roda el món però torna a Còrsega), a Marsella l’any 2013.

https://www.youtube.com/watch?v=WJoDb6XAwxg

La polifonia és habitual en tota la música tradicional, en unes cultures més que en d’altres i, sovint, s’inclouen cants religiosos i profans. És el cas de l'altre grup polifònic d’extracció popular més important, els occitans Vox Bigerri (el nom llatí de la Bigorra, territori de l’Alt Pirineu). Fa poc els vàrem veure en directe al CAT en l’extrordinari espectacle de Roberto Olivan i Magí Serra, Socarrel. Aquí els teniu interpretant “La nòvia tot passejant per Ceret".

https://www.youtube.com/watch?v=HrV4rvLgdp8

I a casa nostra, el grup d’en Jaume Ayats i companyia, La Nova Euterpe, és la formació catalana de polifonia masculina més representativa. Van enregistrar la seva versió d’“El pobre terriser”, segons el propi Ayats la cançó de cornuts que havia estat més popular arreu de Catalunya i que es cantava a tavernes i pel Carnaval.

https://www.youtube.com/watch?v=VeXVd0fWayk

I parlant de frares i cornuts, gairebé és impossible no recordar “La ballarusca” que van enregistrar El Pont d’Arcalís i Les Violines. Aquí teniu una versió del 2007 amb el so en directe (però sense imatges).

https://www.youtube.com/watch?v=1y_OAmhLYVc


_________
DIA 17
LEONARDO CABIZZA
Adiu i bonasera

Saltem d’illa, de Còrsega a Sardenya. La tradició musical sarda –com en el cas del flamenc– inclou una formació de guitarra (la seva variant) i cantant que interpreten “pals” diferents. Genèricament es coneix com a Cantu a chiterra. Leonardo Cabizza es considera un dels millors cantadors. Fins que va morir als 94 anys es calcula que havia fet més de 5.000 actuacions formals al llarg de la seva carrera. Aquí teniu una cançó de comiat i bons desitjos amb tot el so de la mediterrània sud.

https://www.youtube.com/watch?v=6fzMYskUsW0

A la darrera Fira Mediterrània de Manresa va ser present un grup de ball tradicional de Sardenya acompanyats per un fisarmonicista. Les noves generacions de músics tradicionals han incorporat aquests balls al seu repertori. Un exemple és el Passu Torrau (una traducció possible seria “ball nou”). Aquí teniu un enregistrament televisiu del grup Dilliriana amb tot l’abillament inclòs i la launeda, la triple flauta sarda.

https://www.youtube.com/watch?v=C5BeJ2kb4cE

I per la singularitat de l’instrument i de la respiració contínua, aquí teniu una demostració d’Andrea Pisu i Giancarlo Seu.

https://www.youtube.com/watch?v=5KqQwo05uqo

I, per acabar, el grup folk sard Zenias, que fonamenta el seu repertori en la tradició sarda i fan la seva reinterpretació. “Su ballu e su Machine” que, a estones, sona gairebé basc...

https://www.youtube.com/watch?v=J20vgFAil0I

__________
DIA 18
THE DUBLINERS
Molly Malone

D’illa en illa, tornem a Irlanda. El dia 12 parlàvem de The Chieftains i avui ho fem de l’altra gran banda folk irlandesa del segle XX. En una classificació de votació popular The Dubliners són el primer grup per davant de The Chieftains que són els segons. Al seu repertori hi ha més balades i menys música instrumental. I la seva influència en músics d’altres gèneres ha estat important. The Pogues en són un exemple. Aquí els teniu l’any 2013 al The Gaiety Theatre de Dublín interpretant, en el concert del seu 40 aniversari, “Molly Malone” amb tot l’auditori cantant a cor. “Molly Malone” és, suposadament, un homenatge a una venedora ambulant de peix que va morir jove, però el seu fantasma continua arrossegant el carro pels carrers de Dublín. L’any 1988 es va declarar el 13 de juny com el Molly Malone Day. És un veritable himne com podeu comprovar.

https://www.youtube.com/watch?v=wjjh5EmkKCA

The Dubliners va fer una carrera de 50 anys –de 1962 a 2012- i després es van jubilar. Alguns dels seus membres han continuat actuant individualment o sota l’esperit de la banda. Va ser una banda combativa i, entre les seves cançons, s’inclouen el que els angloparlants diuen “rebel songs”, cançons de revolta. Aquí en teniu una combativa cançó dedicada a un membre de l’IRA empresonat a Londres: “The old alarm clock”.

https://www.youtube.com/watch?v=BfANJ2IIIps

The Dubliners i The Chieftains han col·laborat amb moltíssimes bandes i artistes però poques vegades ho van fer junts. Aquí teniu una entrevista de fa uns anys amb els líders de les bandes, Paddy Moloney i John Sheehan, a la televisió pública irlandesa, on acaben amb un fantàstic duo de whistles

https://www.youtube.com/watch?v=akCZBb7_BU4

I encara més, aquí els teniu als dos amb l’arpista i cantant Moya Brenan, el cantant gaèlic John Spillane i les germanes Andrea i Caroline Corr en un meddley també a la televisió.

https://www.youtube.com/watch?v=wHuRUfzDz2k

I per acabar les noves generacions folk dublineses, Four Wings interpreten la suite “The Flags of Dublin”, on si no, al Molly Reillys Pub. Brutal.

https://www.youtube.com/watch?v=5uqcoeLR7TA


____________
DIA 19
ELISEO PARRA
Van por el aire

Eliseo Parra, l’Eliseu per nosaltres, tot i que ara el coneixem amb la seva banda, és un dels músics amb una trajectòria més important de tota la península ibèrica. Sense voluntat exhaustiva, des de la música laietana amb Blay Tritono, la Rondalla de la Costa o Orquestra Plateria fins al seu propi grup va passar per Al Tall, el disc Almanac de La Murga, Saba de Terrer de la Maria del Mar Bonet o la creació de Mosaico amb el famós disc Tribus Hispanas. També ha fet i continua fent recerca directa sobre tot els territoris centrals de la península. Aquí teniu aquestes seguidilles en l’enregistrament a la Casa Gasamans de Galícia l’any 2015 amb Coetus (en Mario Mas, l’Aleix Tobias, en Xavi Lozano i tots els altres) i encara més músics i músiques.

https://www.youtube.com/watch?v=qfQbH9BAt-8

De Saba de Terrer amb, Maria del Mar a banda, Xavier Batllés, Manolo Miralles i Enric Esteve: “Sa des cavaller”.
https://www.youtube.com/watch?v=Mok2gE1QDZE

La música del “Romanç de cec” de Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall va ser composada i arranjada per l’Eliseo Parra en base a un fandango castellà (!). A la cantata sona just abans del “Cant dels maulets” composat pel Ximo Caffarena i tanca el disc unes Albaes tradicionals que acaba la veu inconfusible de l’Eliseu cantant la moral final “Per curar el mal d’Almansa ens vindrà res de Madrid”.

https://www.youtube.com/watch?v=QDRwPj7A_bs

I, ara mateix, la banda de l’Eliseo Parra fa una actualització de la música tradicional amb una gran importància dels ritmes trencats. Aquí teniu una cançó de Salamanca, “Brillante”.

https://www.youtube.com/watch?v=_KX6c5ZhTO4

L’escenari del CAT ha conegut molts dels projectes de l’Eliseu, el disc El Man Sur, el concert Retrospectiva, revisió dels temes més rellevants del seu repertori en català pel 30è Tradicionàrius, la presentació de la seva biografia “Nunca perseguí la gloria”. Del concert El Man Sur, a “Eres zorro” un solo d’Aleix Tobias

http://www.tradicionarius.cat/ca/eliseo-parra---eres-zorro/videos/12

No puc acabar sense l’”Havanera del peix enamorat”, lletra de Vicent Torrent i música de l’Eliseu que forma part de la nostra memòria personal i col·lectiva. Ha estat versionada moltíssimes vegades per ell i altres, la versió original però la va fer amb Mosaico.

https://www.youtube.com/watch?v=gIz4o2q6rK8


____________________
DIA 20
PETE SEEGER
Down in the valley

El dia 1 Pete Seeger apareixia lligat a Woody Guthrie i a la cançó “This land is your land”, avui l’escoltarem amb ell. El seu entorn familiar va ser determinant en la seva vida i carrera: el seu pare Charles era un compositor i musicòleg a Harvard, la seva mare, Constance, violinista i després professora de la Julliard School. Però sobretot Ruth Crawford, la segona dona del seu pare, que també era compositora i especialista en música folk. Pete va començar cap al 1940 tocant el banjo amb el grup The Weavers. Aquí teniu un medley televisiu de 1951 que comença amb la cançó hebrea “Tzena, tzena, tzena”.

https://www.youtube.com/watch?v=_HCsW0xh1Mk

També va formar part d’un grup més combatiu, Almanac (un altre cop) Singers. Aquí teniu una cançó explícita: “I don’t want your million, mister”.

https://www.youtube.com/watch?v=W7VkWAYHUFQ

L’èxit va ser immediat però el seu activisme pacifista, obrer i anticapitalista, que havia començat als disset anys amb la guerra civil espanyola, li va procurar l’honor de ser inclós a la llista McCarthy. També va fer d’assistent de l’Allan Lomax. El renaixement del folk americà als anys seixanta el va convertir en un referent per a la jove generació de músics. Aquí el teniu amb una jove Judy Collins cantant “Turn, turn, turn”.

https://www.youtube.com/watch?v=qURAnrk30ng

És l’època de la recopilació de les 139 cançons tradicionals per encàrrec de l’Institut Smithsonian en 5 volums anomenats American Favorite Ballads i que conservo amb devoció. I aquí va enregistrar la versió tradicional de “Down in the valley”, una cançó tradicional dels Apalatxes amb música d’una balada anglesa.

https://www.youtube.com/watch?v=F9KQbldoBFg

Pete Seeger va morir l’any 2014 als 94 anys. Fins el darrer moment va mantenir la música i l’activisme. L’any passat celebrant el centenari del seu naixement al Tradicionàrius varem veure el documental Pete Seeger, The power of song. Un dels darrers enregistraments que va fer va ser una sorprenent versió de “Forever Young” de Bob Dylan a casa seva amb motiu del 50 aniversari d’Amnistia Internacional.

A banda de Xesco Boix, Pete Seeger tenia bons amics i seguidors a Catalunya, un d’ells, Raimon. Hi va participar acompanyat del seu net Tao Rodríguez al seu concert al Palau Sant Jordi celebrant els 30 anys d’”Al vent”. Ara bé, l’Arturo Gaya amb Cati Plana, Kike Pellicet i Sergi Trenzano va adaptar i interpretar  algunes de les seves millors cançons. Aquí teniu la seva versió de “Midnight Special” de Lead Belly que tantes vegades va cantar Pete Seeger al Tradicionàrius del 2017. I aquest any s’ha publicat el disc "El poder de la cançó” recull del concert commemoratiu a L’Auditori de Barcelona l’any 2019, pel centenari del naixement de Pete Seeger.

https://www.youtube.com/watch?v=evDSe1vHvIM