Res no predestinava a Cristina Branco a emprendre una carrera com a cantant de fados, ja que des de ben jove, i com la resta de la seva generació nascuda a l’època de la “revolució dels clavells”, va rebutjar aquesta forma tradicional de cançó a favor del jazz, el blues o la bossa nova. No va ser fins als seus divuit anys, i amb un regal del seu avi, un disc de cançons inèdites d’Amalia Rodrigues, que la passió i l’emoció que s’apodera d’aquesta música ho va fer amb ella i amb tota aquesta generació que finalment ha contribuït a la rehabilitació d’aquest estil tant socialment com políticament. Cristina Branco va debutar en un club a Holanda i més tard a França, tres discs després, es va confirmar com l’enlluernadora jove fadista.

El seu art fadista està lligat al de Custódio Castela, intèrpret de guitarra portuguesa i compositor de la majoria dels fados que ella canta. La seva intuïció melòdica i la delicadesa entre els textos i la música han donat a llum a fados especialment expressius en els quals la famosa “saudade”, aquella melancolia fatalista heretada del passat marítim del país, alterna amb episodis alegres.

Amb tretze treballs discogràfics editats, la fadista ha creat el seu propi estil “Cristina Branco” que consisteix en un agrupament tradicional de veu i tres guitarres (la portuguesa, guitarra clàssica i guitarra baix), amb una veu càlida, lleugera i sensible. El repertori de la portuguesa està format per fados tradicionals i obres originals, una selecció molt curosa de textos de poetes famosos, com Pesoa, i d’altres més joves, fent així de portaveu de la nova cultura portuguesa.

El seu últim disc, Menina, és un treball amb nous enfocs, nous compositors de la música portuguesa Peixe i Nuno Prata (“Ornatos Violeta”), Pedro da Silva Martins i Luís Martins (“Deolinda”), Jorge Cruz (“Diabo na Cruz”), Luís Severo (“Cão da Morte”), un fado tradicional (amb text d’Amália), i textos d’Ana Bacalhau (“Deolinda”) i Kalaf (“Buraka Som Sistema”).

Escolta-la aquí
Més informació www.cristinabranco.com