Res no predestinava a
Cristina Branco a emprendre una carrera com a cantant de fados, ja que des de ben jove, i com la resta de la seva generació nascuda a l’època de la “revolució dels clavellsâ€, va rebutjar aquesta forma tradicional de cançó a favor del jazz, el blues o la bossa nova. No va ser fins als seus divuit anys, i amb un regal del seu avi, un disc de cançons inèdites d’Amalia Rodrigues, que la passió i l’emoció que s’apodera d’aquesta música ho va fer amb ella i amb tota aquesta generació que finalment ha contribuït a la rehabilitació d’aquest estil tant socialment com polÃticament. Cristina Branco va debutar en un club a Holanda i més tard a França, tres discs després, es va confirmar com l’enlluernadora jove fadista.
El seu art fadista està lligat al de
Custódio Castela, intèrpret de guitarra portuguesa i compositor de la majoria dels fados que ella canta. La seva intuïció melòdica i la delicadesa entre els textos i la música han donat a llum a fados especialment expressius en els quals la famosa “saudadeâ€, aquella melancolia fatalista heretada del passat marÃtim del paÃs, alterna amb episodis alegres.
Amb tretze treballs discogrà fics editats, la fadista ha creat el seu propi
estil “Cristina Branco†que consisteix en un agrupament tradicional de veu i tres guitarres (la portuguesa, guitarra clà ssica i guitarra baix), amb una veu cà lida, lleugera i sensible. El repertori de la portuguesa està format per fados tradicionals i obres originals, una selecció molt curosa de textos de poetes famosos, com Pesoa, i d’altres més joves, fent aixà de portaveu de la nova cultura portuguesa.
El seu últim disc,
Menina, és un treball amb nous enfocs, nous compositors de la música portuguesa Peixe i Nuno Prata (“Ornatos Violetaâ€), Pedro da Silva Martins i LuÃs Martins (“Deolindaâ€), Jorge Cruz (“Diabo na Cruzâ€), LuÃs Severo (“Cão da Morteâ€), un fado tradicional (amb text d’Amália), i textos d’Ana Bacalhau (“Deolindaâ€) i Kalaf (“Buraka Som Sistemaâ€).
Escolta-la
aquÃ
Més informació
www.cristinabranco.com