Ovidi i Miró. Poques coses han necessitat els dos amics en una valisa breu: un país com cinc dits en un puny i una idea color pericana. Ambdós amb una plasticitat i una interpretació artística naturalment popular, sense l’additiu del saberut viatge intel·lectual al redescobriment de les arrels: ells són a les arrels i són de les arrels alhora.

Són conscients del territori cultural a través d’una realitat copsada com una orografia de barrancs que se soluciona amb ponts. Amb l’íntim propòsit de transformar la realitat arreu des del lloc propi en l’època de la deslocalització. A Ovidi Popular Miró pinta també un Ovidi en plena cançó, amb tota la força, amb la plena consciència de l’escenari com a corretja de transmissió de l’art, Ovidi s’expulsa des d’ell mateix cap als altres per a esdevenir nosaltres.

Un Ovidi feliç que la mala literatura mitificadora ha volgut convertir en una persona trista a causa de les seves decepcions amb els governants, amb la cultura –que amb prou feines és cul- tancat a casa ala major part del temps. Les decepcions ens fan més vigilants però no més tristos. A Ovidi popular trobem Miró i Ovidi en la seva quotidianitat feliços, tremendament feliços, feliçment tremends. Ovidi somrient des de l’escenari, picant l’ullet a una xica de la segona fila –que somriu –i mentrestant aprendre a viure: perquè vol. Una vida com a una conversa que s’extingeix quan s’acaba l’ampolla d’herbero: i a tots i a totes un dia se’ns acabarà l’herbero. I com que la conseqüència de la vida és la mort, aquesta exposició és un homenatge, des de l’amistat, a un artista –únic en la tradició europea –que va dedicar la seva vida a assenyalar un món millor possible fins la darrera conseqüència.

Aprofita-ho, convida a aquella persona que t’agrada a visitar l’exposició Ovidi Popular, deixeu que Antoni Miró us obri la finestra de l’Ovidi i useu l’art per al que es va fer: un instrument de l’emoció. I quan tota l’emoció s’hagi escolat per tots els plecs de la vostra pell eixiu al carrer i actueu en conseqüència.

Feliu Ventura

L’exposició parteix del treball que des de fa anys va començar l’Antoni Miró en record, homenatge i reivindicació de l’artista, del compromís i de l’amic Ovidi Montllor i es concreta en un seguit d’elements d’obra gràfica digital sobre paper o llenç que fixen diferents expressions, actituds o representacions d’Ovidi Montllor des de la perspectiva de Miró.


L’artista_
Antoni Miró viu i treballa al Mas Sopalmo. El gener de 1965 realitza la seva primera exposició individual i funda el Grup Alcoiart (1965-72) i el 1972 el Gruppo Denunzia a Brescia (Itàlia). La seva obra, situada dins del realisme social, s'inicia en l'expressionisme figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals dels anys seixanta, el seu interès pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia que, als setanta, s'identifica plenament amb el moviment artístic Crònica de la realitat, inserit dins dels corrents internacionals del pop-art i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.

Les obres_
Garrotada 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Xafarderies 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Aquí manca l’Ovidi 2006 (Gràfica digital/llenç, 81x81) Ovidi Montllor
Bogeria amb números 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Carta a casa 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Assaig de càntic 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
La Samarreta 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Perquè Vull 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Tango 2008 (Gràfica digital, 54x38) Ovidi Montllor
Món divertit 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor
Memòria 2005 (Gràfica digital/llenç, 81x81) Ovidi Montllor
Gola Seca 2004 (Gràfica digital/llenç, 81x60) Ovidi Montllor